narració guanyadora del

18è PREMI DE PROSA NARCÍS LUNES I BOLOIX 2009,

convocat per l'ajuntament de Sant Vicenç dels Horts

No ho entenc... No ho entenc! No ho puc entendre! Per més que m'hi esforço, i mira què ho faig, no sóc capaç d'entendre-ho... Ni ho entenc ni, molt em temo, mai no podré arribar a entendre-ho!

Com és possible, que entre tants i tants nois com som a l'IES, en Lluís Miquel quasi sempre l'emprengui amb mi? Com és possible? Ja és prou trist que, a banda de fer-se un fart de treure males notes, no sàpiga més que burlar-se i fer la punyeta als altres! Però, a què es deu que m'esculli a mi com a boc expiatori, tres de cada quatre vegades?

Ja li ho vaig dir, ja, un dia: «En comptes d'emprenyar-me per no res, per què no se't passa pel cap, encara que sigui una sola vegada, d'agafar un llibre i obrir-lo! Què ho saps, tu, que és un llibre? Sí, home, sí: són aquells estranys objectes, que mai no han passat per les teves mans, plens de lletres i paraules, enlloc de marcianets...!».

Es va posar com una moto, aquell dia: del tot fora de si! Em va mirar amb una cara tan ferotge, tan irada, que vaig témer que em pegaria. Potser ho hauria fet, si no l'agafen entre el Pol i l'Erik, els seus inseparables col·legues. Això sí, em va insultar tant com va poder. Estudiar no, que no estudia, però de vocabulari no en va gens curt, el xicot...!

Des de llavors encara me la te més jurada. Jurada i ben jurada! M'ho ha recordat aquest matí, a la plaça, mentre em preparava per a l'actuació de la Festa Major: «Un dia o altre. ara que som de vacances i cap mestre s'hi pot posar pel mig, me la pagaràs, aquella frase...! Et ben garanteixo que me la pagaràs ben pagada...! A mi no em deixa en ridícul ningú, i menys encara tu!».

Ja m'ho va dir, l'Ona, la meva millor amiga, que m'hauria d'haver callat, que hauria estat més sensat no replicar-li. Té raó, és clar - per què sempre acostuma a tenir raó, ella, i no pas jo? - però no ho vaig poder evitar. Alguna vegada havia de passar...

Portava dies i dies tocant-me el crostó i cercant-me les pessigolles. I amb ell, no cal dir-ho, els seus dos submisos súbdits - aquells dos, el prim i el gras, el baix i l'alt, el ros i el morè, el Yin i en Yang, els dos pols oposats que s'atreuen en comptes de repel·lir-se - sembla que no sàpiguen fer res més en la vida que seguir-li la beta i riure-li totes les bromes!

Bromes, bromes..., a qualsevol cosa li diuen bromes, aquell parell de simis! Podem considerar una broma, agafar la carpeta de l'Ignasi, llençar-la des del segon pis, fer volar tots els seus fulls pel patí de l'IES? I, al damunt, fer-hi burla: «Ja té raó, ja, la mestra, en assegurar que arribaries lluny, amb aquests brillants treballs...! Mira com n'han arribat, de lluny! Tant com hi arribaràs tu, algun dia, rata sàvia...!».

Pobre nano, com es pot ésser tan cruel i escarnir-lo així? Com és el primer de la classe, petit, neulit, tímid i vergonyós, amb aquelles eternes ulleres, deuen pensar que és normal, no deixar-lo viure. Una reprovable reflexió, digna només del seu minúscul cervell de neandertals...

Un raonament demencial, és clar, però tampoc no podem demanar als seus cervellets de mosquit que treballin una mica, encara que sigui per a trencar la seva eterna monotonia i desentumir-se, oi? Allí dins només hi caben quatre tristes idees, i encara! Si n'hi posessin una altra, què en farien amb la que els hi sobraria? Com sabrien quin botó els cal, per a posar en marxa la DS?

Si en seran, de curts de gambals! Encara recordo aquell dia fantàstic que l'Imma, la de lite li va preguntar al Pol què li podia dir de Saramago... No s'havia vist mai - i no crec que es pugui tornar a veure, per més anys que passin... - una expressió de babau tan descarada com aquella. Talment com si li haguessin demanat que exposes la teoria de la relativitat d'Einstein...

Després de mirar cap en Lluís Miquel, en una muda i desesperada demanda d'ajuda - que ell va correspondre amb la seva elegància habitual, fent veure que mirava distretament per la finestra - va començar a balbucejar, ensopegant amb un inintel·ligible degoteig de paraules que li brollaven de la boca, ofegant-se en el seu ben merescut analfabetisme cultural, com un peix fora del mar.

A la fi, desesperat, per a sortir-se del mal pas, va reeixir a dir: «Sara Mago...?, Sara Mago...? És aquella pitonissa que llença les cartes i surt tant a la tele, no?»

Ni acabar la frase, no va poder: tota la classe va esclatar en una tempestuosa i incontenible riallada!. Una bona pila boles de papers rebregats van volar directament cap a la seva closca rasurada, mentre una veu foteta deia: «A tu si que t'haurien de donar el Nobel, i no pas a Jose Saramago...!».

Per més que em sembli impossible, imagino que tan sols amb una mentalitat com la seva - que confirma com n'arriba a ésser d'encertada la vella teoria que assegura que aquest tipus de gent tenen el cervell tan pelat com el crani - es pot concebre dedicar-se a molestar a l'Ignasi, pel sol fet treure sempre les millors notes i d'ésser tan poca cosa. O que no deixin mai tranquil al Jordi, pobre, que va néixer amb una cama molt més curta que l'altra i, per més que ho intenta, no pot evitar de coixejar llastimosament.

És sabut que aquests milhomes covards només s'atreveixen amb els més febles i indefensos: la seva ment malaltissa i atrofiada, que a tot estirar deu funcionar a mig gas són, és incapaç de reaccionar ni amb el mínim d'humanitat exigible...! Farien llàstima, si no fossin tan animals...

En comptes d'actuar segons les normes elementals de la consciencia, ajudant i tractant encara amb major consideració i mirament aquells que més ho necessiten - el noi de les ulleres, el gras, el tartamut, la noia que llegeix tot el dia, juga a futbol o no s'arregla... - els prenen com el blanc de les bromes pesades i de la seva maleïda mala bava. Com poden ésser tan i tan desgraciats?

Ara bé, fins i tot en aquest cas, fins i tot provant de veure-ho des del punt de vista de la seva ment rovellada - d'aquest seus cervell tarats que els condueixen a acarnissar-se cruelment sobretot amb els pobres que són diferents o se senten desemparats, amb els malaurats que menys poden defensar-se -, no comprenc per què m'hi ha afegit a mi, a la llista d'objectius prioritaris? Quin horror, assemblar-s'hi un segon, encara que només sigui per a procurar entendre'ls...!

Sempre és preferible, és clar, ja que almenys jo si em puc valdre per mi mateix i plantar-los cara, però no ho entenc? Per què a mi?

Si jo no puc ésser més normal: no sóc ni el primer de la classe, ni el més simpàtic, ni el que té més amics, ni - què més voldria, jo! - el que té més èxit amb les noies. Si destaco és, precisament, per no destacar en res. A tot estirar, per ésser el que corre més, quan fem una cursa... Sóc un més. Un més i prou. Per què, doncs, l'agafen amb mi? Per què?

I per què em succeeix només a l'IES? I només amb aquells tres sapastres i amb ningú més. Per què s'han obsessionat amb mi? Per què? No ho entenc... En qualsevol altre lloc, ningú no s'hi fica, amb mi.

Més aviat a la inversa, tothom em tracta fabulosament, quan em coneix. Des que vaig arribar del poble, mai no havia tingut cap problema. Tothom m'ha acollit cordialment, com si sempre hi hagués viscut, en aquest barri tan entranyable.

Tot i que els amics del poble em deien que m'equivocava, marxant-ne - que no solucionaria res deixant-lo, ni fugint de la pobresa, que a la ciutat mai no em voldrien ni m'acceptarien...- en cap moment no m'he sentit rebutjat. Ni jo ni la meva família. Ni tan sols d'on veníem, no ens han demanat...

Quan vaig entrat a formar part dels bastoners de la ciutat - d'aquesta ciutat vallesana que jau als peus del Parc Natural - tots volien fer parella amb mi, en veure'm ballar amb tanta energia i amb tantes ganes. Vaig fer-hi amics tan de pressa que no m'ho podia creure. A l'IES és normal, ja que ens veiem moltes hores al dia, però als bastoners, on només ho fem les tardes dels divendres...

Tant em volien tots que vaig témer que l'Ona - l'amiga, que m'havia engrescat a provar el ball de bastons amb ella - s'enfadaria o li sabria greu. Per sort, n'estava més que encantada, de veure-m'hi tan ben integrat. N'estava, fins i tot, més contenta que no pas jo: per fi ja era un més del grup!

Succeeix igual vagi on vagi, ningú em considera diferent, em deixa de banda, m'ignora o em defuig, pel fet d'haver arribat del poble no fa pas gaire. Quan acompanyo l'Aniol, un dels meus monitors de bastoners, als Geganters o als Minyons, encara em reben amb més calidesa, pel fet d'haver arribat de fora.

Avui, quan érem a plaça - a casa, a la Vella, envoltats de la nostra gent - amb les altres colles convidades, fent lluir la plaça, i hem començat a muntar la pinya, confonent-se tota la colla en un oceà immens de color blanc i malva, el públic ens animava amb els seus constants aplaudiments. Alguns, s'hi afegien. D'altres, ens sostenien les espardenyes, mentre ascendíem, descalços...

No m'és gens difícil, saber quan és el meu torn: així que sonen les gralles haig d'enfilar-me per les espatlles dels meus companys i companyes. Llavors, quan el castell pren embranzida i dibuixa el seu inconfusible perfil de llum, força i equilibri - aquella silueta d'esforç i companyonia que ens caracteritza -, la gent de la ciutat ens victoregen amb fervor.

Amb el seu suport incondicional, ens confereixen el vigor, l'empenta i la resistència que els nostres braços tensats i les nostres cames cansades tant necessiten. L'escalf del seu alè ens dóna empenta per a enlairar-nos amb velocitat i ens atorga la fermesa i la calma que ens cal. La seva confiança ens permet mantenir l'harmonia i l'estabilitat imprescindible per a que l'enxaneta pugui fer l'aleta. A l'instant, la plaça esclata en un cant de joia! I jo em sento part d'un miracle que entre tots fem possible!

Per tot plegat, no entenc per què en Lluís Miquel i els seus sequaços l'han agafada amb mi... Ma mare em diu que era d'esperar. Que ella ja ens ho havia advertit, que no havíem de deixar casa nostra. Que això al poble mai no ens passaria. Que faríem millor tornant-hi. Que encara hi som a temps. Que no sap com no ho veu, el pare.

El pare, en canvi, somriu en sentir-la. Ell, ara que ja té feina, no vol ni sentir-ne a parlar, de tornar d'allí on veníem. Aquí hi ha fet un bon munt d'amics nous. Alguns d'ells, arribats del mateix poble.

Crec que té raó: aquí hi estem més bé que bé! Molt millor que no pas allí on érem! El problema de la mare és que no treballa fora de casa. Potser li convindria. Així faria noves coneixences i s'integraria millor al barri. I més ara que els fills ja som grans. Però, és clar, com que se segueix fent amb les amigues que van arribar amb ella del poble, que tampoc tenen feina, ni s'ho planteja. «On s'és vist, que les dones treballin?», em replica, si goso insistir-hi gaire.

Com més hi penso, més convençut estic que s'equivoca: el poble l'hem deixat i no hi tornarem. Cal que hi fem la nostra vida, aquí. Amb i com la gent d'aquí. Som, i tothom ens hi considera, uns ciutadans més. Cal començar de nou i arrelar on som, no pas on érem. No podem viure només d'enyorança.

Això sí, en ocasions, i només en ocasions, quan les bretolades del Lluís Miquel em treuen de polleguera, estic temptat de creure, malgrat no vulgui confessar-m'ho ni a mi mateix, que en una cosa si podria tenir raó, ma mare: potser aquests bèsties em tracten com em tracten tan sols perquè... em dic Tarik i el meu poble era el Magreb?