narració guanyadora del

XIIè CONCURS CONTES A LA RÀDIO 2009 ,

convocat per Radionova, de Vilanova del Camí

És cert -no pot ésser-ho més.- que no ens enteníem. És cert. Cert del tot! Ni ens enteníem ni mai no ens havíem entès.! Mai! No ho negaria cap de les persones que ens hagi conegut i tractat a tots dos! Ni una sola.!

En els darrers temps ens havíem allunyat encara més. Força més que no ho havíem estat ja des de fa quasi trenta anys, que ja és dir. Tant que quasi no ens vèiem. A tot estirar, una vegada a l'any. I només quan tocava ! Quan no teníem altre remei que reunir-nos. Quan no depenia de nosaltres.

En aquelles trobades de família que tots dos, cadascú pel seu costat, procuràvem evitar sempre que podíem. Si un compromís especial, un aniversari o alguna celebració destacada, ens hi obligava, fèiem mans i mànigues per a no coincidir, per a eludir-nos l'un a l'altre.

Llavors -haig de confessar-ho, per més greu que em sàpiga.-, no podia pas estar més cofoi, d'haver après a evitar-nos amb tanta precisió. Amb els anys, a mesura que ens anàvem separant més i més, vam arribar a aconseguir que les nostres maniobres de desencontre fossin quasi perfectes. Les dúiem a terme amb una sincronització sublim, immillorable.

Fins tot, a ulls clucs érem capaços de passar l'un al costat de l'altre sense ni fregar-nos. No ens calia ni veure'ns, per a avançar l'un en direcció contrària de l'altre. Els nostres mil·limètrics vagareigs mai no coincidien. Un sisè sentit ens guiava i ens protegia. Com vaixells nocturns dotats d'uns molt especials radars anticolissió: per més a prop que ens poguéssim trobar, mai no ens situàvem davant per davant.

Recordo, fins i tot, algun comentari al respecte, de la tia Dolors. Ella, la tia conca, la tieta soltera de tota la vida, que tan sovint havia volgut que féssim les paus, mai no sabia estar callada:

- Aquest parell sembla que facin un concurs de gamarussos. Ni quedant-se atrapats en un ascensor tots dos sols un cap de setmana no es mirarien a la cara ni creuarien una paraula.!

Recordo, també, com vaig riure, en sentir-la.! I com me'n vaig sentir d'orgullós, jo, de no donar el braç a tòrcer!

Què tristament orgullós! Què lamentablement orgullós, puc dir ara! Ara, ara, ara. quan ja res hi puc fer! Ara, quan el vent del temps ha esbarriat les traces del que ens separava. Quan les hores són feixugues, feridores i ja és massa tard per a fer  marxa enrere.

Ara, ara, ara. Ara que ja no hi ha res a fer! Ara que he aprés, amb sang i dol, a valorar el temps, aquest indeturable que sovint balafiem. Ara que ni tan sols té cap sentit adreçar-te aquesta carta.

Aquesta carta que tu mai ja no podràs rebre! Aquesta carta que t'hauria d'haver enviat ja fa tant de temps.! Llavors, quan el temps encara era temps.! Quan el temps encara comptava per a mi. i per a tu!

Ara, quan tu ja no hi ets, quan et vas perdre, per sempre més, pel camí etern dels xiprers i de les ombres, quan et vas endinsar en la mar fosca dels adéus, en la peregrinació final que no admet tornada, se m'acut d'escriure't! Ara, justament ara! Ara.! Ara.! Ara.!

Ara.! Ara que ja és tard, massa tard! Tan tard que ja no ens calen ni les paraules. Ara que tan sols puc escriure't amb la tinta invisible del meu dolor.! Escriure't en el silenci de les hores perdudes. D'aquestes hores perdudes per sempre més que ja no podria compartir amb tu ni que volgués! Aquelles hores que vaig malbaratar, que la meva absurda cabuderia van balafiar. Hores irrecuperables, que ara em reclamen a crits la meva inconseqüència.

Ara, que no em sents ni em pots sentir, que t'escric sense poder-te escriure, que no et puc tenir, ni lluny ni al costat, et sento més a prop que mai! Tan a prop -tant i tant, tant i tant.- que em sembla que no em caldria ni tan sols mormolar, per a que em poguessis sentir.

Potser perquè -a la vida sembrem el que recollim.!- des que vas anar-te'n més enllà del més enllà, des que vas immergir-te en aquest nou món silent teu, curull d'ombres i desconeixença, et trobo a faltar més que mai.

Ara que no hi ets i mai no podràs tornar a ésser-hi, se'm fa difícil, quasi impossible, viure sense tu! Sento, ben endins de mi mateix, en aquell espai màgic i misteriós -l'anomenarem cor, esperit, raó.?, potser tu ara podries dir-m'ho.- on hi regnen tan sols la veritat i la raó, que la vida sense tu no és vida!

Sento que m'ets necessari, imprescindible. Que et necessito -, que et necessitaria., si n'és de dolorós, lluitar contra allò que és versemblant, versemblant i possible.!-  més que mai! Que, sense tu, sóc orfe dues vegades!

Sento, amb una força i una convicció indestructible, que t'estimo! Que t'estimo com mai no havia estimat ni podré estimar ningú! Que t'estimo, ai las!, com t'hauria d'haver estimat sempre! Que sense estimar-te la meva vida és morta.

I, el que encara és més greu -o potser no?, o potser m'ho haig de prendre com una benedicció?, (des que no hi ets totes les preguntes han restat sense resposta.)- sé que t'estimava i mai no havia deixat d'estimar-te! Que t'estimava quan fingia no estimar-te.

Que t'estimava quan t'evitava, quan m'apartava de tu! Que t'estimava quan els nostres cossos es defugien en sentir-se a frec! Que t'estimava quan em convencia a mi mateix que mai no t'havia estimat ni mai no podria estimar-te!

Podria semblar, doncs, que t'escric tan sols per a torturar-me o per a disculpar-me! No tindria cap sentit, quan en realitat t'escric sense escriure't. Quan t'escric sense poder-te escriure. Quan hi ets, més que mai, sense ser-hi. Quan et sento tan a prop, essent lluny.

És ben bé a la inversa: si t'escric -que és, en el fons, la manera més similar que conec de parlar-te sense parlar-te, en veu ben baixa.), és precisament per a tractar de compartir amb tu, sies on sies, l'entusiasme i la joia que, des que et sento tan a prop meu, m'arbora!

Em fa tant i tant de bé -tant que potser no puguis ni imaginar-t'ho.- sentir-te tan i tan a prop! Em fa tant de bé, poder-te parlar, quan em cal o em vaga! Em fa tant bé, saber que tu ets amb mi, al meu costat, com una segona ombra. Una ombra nova de llum!

Sóc dissortat i feliç alhora: dissortat per haver-te perdut; feliç, per haver-te retrobat. en perdre't. Tot i que no puc més que plànyer-me -i blasmar-me, al mateix temps- que hagi calgut que em deixessis per a poder trobar-te! Que m'hagi calgut no poder-te tenir per a enyorar-te!

No sé si em cal alegrar-me o desesperar-me. Et sento tan a prop, ara que ets tan lluny. Hauré d'acceptar-ho tal com és i m'és donat. Com diu el poeta: <<La vida és el camí/ que, alhora, també em fa / a mi.>>.

Benvinguda sigui l'hora que t'he trobat -o caldria dir "retrobat"?- per fi! Benvinguda sigui! Benvinguda sigui, encara que hagi calgut perdre't, per a acabar trobant-te!

Saber -perquè ho sé, ho sé, no visc d'imaginar-ho.!- que tu ets amb mi, que el buit de la teva absència m'omple cada dia, que ets al meu costat, vetllant per mi, i fins i tot acaronant-me els cabells amb les teves dolces i tendres besades, em dóna tant, m'omple fins a un tal extrem, que em fa la sensació que, plegats, per fi hem pogut superar l'infranquejable abisme de la darrera estada.!

Per això (i per molt més que escriure't ni dir-te mai no podria.!) m'adreço a tu, amb les paraules callades del meu cor i la veu del meu cant silent, per a agrair-te que hagis estat -com sempre més ho seràs.- el meu pare!